13 mayo, 2005

Antipost

Confesso que només sé anar contracorrent. Que si tothom es posa molt en plan "Ahir pel carrer va passar un bri d'aire que em va recordar la meva infantesa a Uzbekhistan" se m'encen sense voler el mode destroyer del cervell i m'agafen ganes d'inventar-me alguna cosa que sembli molt molt íntima i que tothom s'empassi, però que en el fons sigui una mentida com una casa. Perquè, ho sento, sóc incapaç d'explicar res que m'importi, aquí, a cor obert. Us admiro, en serio. Però jo necessito ficar-li una mica de sarcasme al tema per no sentir que estic fent riure. Ei, igual algun dia ho supero. A mi és que la realitat sempre m'ha semblat més incomprensible que poètica. Cadascú té les seves especialitats...